NOMS DE L'ANTIGA PENÍNSULA IBÈRICA

La situació geogràfica de la península Ibèrica a l'extrem occidental del Mediterrani va fer que des de temps antics fos una terra de misteri i de llegenda. Aquí tenien lloc les aventures de personatges mitològics com ara Hèrcules i es considerava que més enllà de l'estret de Gibraltar (Columnes d'Hèrcules) no hi havia terra habitable i que, per tant, era un veritable Finis Terrae, el final del món conegut. La península Ibèrica també es va anomenar Hespèria, o terra d'occident, on es creia que es trobava el mític Jardí de les Hespèrides. Cap al segle IV aC, els grecs van colonitzar la costa oriental de la península (Rhode, Empòrion, Hemeroskopèion), i van anomenar Ibèria aquest territori a causa del nom de les tribus que hi habitaven (els ibers), i esmenten un riu anomenat Iber (possiblement l'Ebre). No obstant això, el nom definitiu que es va adoptar en les fonts romanes va ser Hispània. L'origen d'aquest terme sembla que es troba en la colonització fenícia de la península (segles X o IX aC), anterior a la presència grega. Els comerciants fenicis havien establert factories a les illes Balears i en la zona meridional de la península i Gades o Gadir (Cadis) és l'enclavament que es considera més antic. I encara que no està totalment acceptat, s'ha volgut veure en el nom d'Hispània una evolució d'un topònim fenici o hebreu que significava ''terra de conills'', a causa de l'abundància d'aquest animal en aquestes terres. A més, encara en el segle I aC, el poeta romà Catul es referia a la Celtibèria (interior de la península habitada per tribus d'origen celta) com a ''cuniculosa'', és a dir, abundant en conills.