INICI DEL TRIUMVIRAT

L'any 60 aC es va unir a dos homes molt influents: Pompeu (que acabava de tornar d'una campanya triomfal contra la pirateria a la Mediterrània oriental) i Cras (un dels homes més rics). Amb ells, Cèsar va integrar l'anomenat triumvirat, un autèntic govern a l'ombra que prenia en secret decisions polítiques transcendental per a la vida d'una República que, d'aquesta manera, s'abocava de dret al fracàs.

El 59 aC Cèsar va ser elegit cònsol juntament amb un altre polític anomenat Marc Calpurni Bíbul, el qual va quedar tan marginat de la presa de decisions que aquest consolat va ser conegut pel de ''Gai i Juli''. Al cap de tres anys, els tres anys, els tres polítics del triumvirat van renovar el seu compromís en l'anomenada conferència de Lucca (56 aC), si bé aleshores Cèsar ja estava embarcat en el gran projecte de la conquesta de les Gàl·lies.

JULI CÈSAR

Caius Iulius Caesar, Gai Juli Cèsar, va néixer l'any 100 aC al si d'una família patrícia, la gens Júlia, la qual es vanagloriava de ser descendent ni més ni menys que de Julus. Aquest, segons la tradició, era nét de la deessa Venus. Encara que el seu pare va morir quan tenia quinze anys, el jove Cèsar es va involucrar aviat en la vida pública, ja que poc abans d'arribar a aquesta edat va ser nomenat flamen dialis (''gran sacerdot de Júpiter'').

Mitjançant el matrimoni de la seva tia paterna Júlia amb el polític reformador Gai Mari (líder del partit dels populars), va entrar en contacte directe amb l'agitat ambient polític de Roma.
Cèsar va ocupar diversos càrrecs al llarg de la seva dilatada carrera polític (cursus honorum): va ser tribú militar (el 71 o 72 aC), edil (65 aC) pontifex maximus (63 aC), pretor (62 aC) i procònsol a Hispania.

TREBALL L'ESCLAVITUD

L'ESCLAVITUD

El tràfic d'esclaus que existia des del segles prengué al S.XVII un volum extraordinari i constituí un dels factors més decisius i més plens de conseqüències de l'història d'Àfrica. L'estatus social i el paper dels esclaus va ser considerat inferior o inexistent en relació a una persona lliure.

Les principals causes de l'esclavitud eren les guerres, la sentencia penal i la compravenda. El fenómen de l'esclavitud es remonta a les civilitzacions antigues. Normalment els esclaus eren empleats com a mà d'obra, però hi havia ecsepcions, com certa tribu africana que raptaven individus d'altres tribus i els drogaven talment que només eren usats com a instruments sexuals.

El descobriment d'Amèrica i la posterior conquesta d'aquest continent a mans d'espanyols i portuguesos van repercutir a una altra regió del planeta, una mica allunyada dels aconteixements de conquesta: Àfrica.
Tot i que els dos continents estaven separats per l'Oceà Atlàntic, es produeix una aproximació entre Amèrica i Àfrica.
La causa d'aquesta aproximació va ser la necessitat de mà d'obra per a l'apropiació de les riqueses que oferia aquest continent.
Àfrica va ser el ''monopoli'' al que es refereix com a mà d'obra, en quantitat d'esclaus.

Va començar un flux incessant que durà quatre-cents anys, en els quals milions d'africans van atravessar en vaixells negrers l'Oceà Atlàntic per ser venuts posteriorment als colonitzadors d'Amèrica.
La cacera d'esclaus va començar per primera vegada, el 1441, quan els portuguesos van capturar esclaus africans.

Amb el còrrer dels anys, el comerç va anar guanyant una dinàmica sense precedents en aquesta regió.
Es van obrir noves rutes d'accés a l'interior, i es generalitzava la competència per el tràfic d'esclaus.




INICIS DEL TRÀFIC D'ESCLAUS

Entre els S.XVI i XIX, milions d'esclaus van ser arrancants violentament de les seves terres i aldees, amb destinació a Amèria i les isles de l'Oceà Índic, on posteriorment eren obligats a treballar en plantacions de sucre, cotó, cacao i tabac i en les mines d'or i plata.

Aquests productes eren utilitzats posteriorment com a matèria prima per a indústries en procés d'evolució a Europa. Amb el tràfic d'esclaus, l'home va començar a ser un objecte de canvi, mercaderia i una màquina de treball. Les formes principals d'apropiació d'esclaus que eren venuts després en la costa a traficants, eren les guerres entre els regnes per el comerç i l'extenció dels seus territoris.

A vegades el tràfic era fet entre grups de la mateixa tribu, normalment quan la demanda era abundant. El traficants també feien guerres i ''razzies'' pel seu compte per aconseguir esclaus.

ENGLISH PART*

Between the sixteenth and nintinth centuries, millions of africans were torn violently from their lands and villages, with destination to America and the Indic islands, where they were bound to work in big sugar, cocoa, cotton and tobacco plantations, and in gold and silver mines.



These products were used later like raw material for industries in Europe. With the slave traffic, men begin to be exchanged as objects, goods and work machines.
The main ways of the appropiation of slaves that were sold later at the coast to traffickers were wars between kingdoms for the businesses and the extension of their territories.

Sometimes the traffic was performed between groups of the same tribe, specially when the demand was high. Traffickers also did wars and raids to get slaves by themselves.

PENETRACIÓ EUROPEA A ÀFRICA -

El Segle XV fou un segle marcat per gran avenços tècnics i científics, aquest desenvolupament animà les potencies europees de l’època a intentar alguns canvis al comerç internacional.

Fins aquest segle, el comerç internacional estava restringit al Mar Mediterrani i Oceà Índic. Portugal fou el primer Estat europeu a intentar un canvi de sentit,

Al Segle XV, els portuguesos van començar a buscar un camí al llarg de la costa occidental africana. És així com l’any 1481 es construeix el primer fort a la Costa d'Or intentant des d'allí arribar a les vetes d'or d’aquesta part d'Àfrica.

Amb el temps, el comerç es va diversificar, deixant de ser l’or l’única mercaderia que Àfrica oferia. Va començar l’extracció de marfil, de pells, fustes i, finalment, d’esclaus.

Inicialment, des que l'any 1441 els portuguesos van capturar per primera vegada esclaus africans, aquests eren exportats a Portugal, Espanya i Italia i a altres parts d'Europa , però en petites quantitats.

Després de la conquesta d’Amèrica, el tràfic d'esclaus va augmentar extraordinàriament, i es va convertir en una institució anomenada Comerç Triangular.

A inicis del Segle XVI diversos territoris a Americà van ser colonitzats per portuguesos i espanyols. Els pobles aborigens (pobles nadius conquerits) van ser massacrats o reduïts a l'esclavitud durant la conquesta.

En aquestes terres conquerides els europeus van introduir el cultiu de la canya de sucre tabac, cotó i cafè i l'extracció d'or i plata, aquestes labors exigien de molta mà d'obra.

Els traficants àvids de lucre i amb experiència en el tràfic d'esclaus posen els seus ulls a Àfrica, com a regió amb molta mà d'obra barata.

CONSEQÜÈNCIES DEL TRÀNSIT PER ÀFRICA

Milions d'africans van ser exportats per terres llunyanes, altres tants milions van morir en llargues marxes fins a la costa i en els magatzems a l'espera de ser embarcats.



Aquest èxode forçat de milions de persones va provocar la disminució del creixement vegetatiu de la població africana, ja que els homes i dones en edat de procreació eren venuts.


Efectes polítics
El comerç d'esclaus era el més lucratiu i els europeus es van encarregar de persuadir els caps locals i als mercaders africans per participar-hi. L'aristocràcia, els caps i els comerciants africans volien augmentar la seva riquesa, autoritat i poder, volent també defensar la seva independència. Per a això, necessitaven d'armes de foc i mercaderies d'Europa. En aquest context, la fabricació d'armes de foc es va transformar en un gran negoci d'exportació. Amb elles s'organitzaven extenses caces d'homes, atacs a altres pobles, tribus i aldees, per tal de sotmetre'ls i vendre'ls com a esclaus.

Efectes econòmics
Les activitats econòmiques com l'agricultura, mineria, artesania, terrisseria i el comerç local van ser abandonats i es van orientar a una activitat econòmicament més productiva: l'esclavitud.

LA FIGURA DE FAETONT EN L'HISTÒRIA DE LA CIVILITZACIÓ

Des del Renaixement, els artistes s'han interessat pels mites del món antic: així ho veiem en un dibuix de Miquel Àngel del 1533, dedicat a la caiguda de Faetont, mentre que en la tragèdia de William Sheakespeare Romeu i Julieta (1595) trobem una referència al protagonista de la llegenda. Al segle XVII, Rubens va retratar el moment en què l'auriga era fulminat pel llamp de Zeus a La caiguda de Faetont (1604-1605), En literatura catalana, trobem referències a aquest mite en el poema èpic Canigó (1886) de Jacint Verdaguer. I pel que fa a la literatura castellana, en l'obra El hijo del Sol, Faetón (1661) de Calderón de la Barca. Les òperes de Lulli i de Scarletti, totes dues titulades Faetont (estrenades el 1663 i el 1685) van introduir el tema en la música. Posteriorment, el francès Camille Saint-Saëns va compondre el poema simfònic Faetont (1873) i l'anglès B.Britten va estrenar el 1951 les Sis metamorfosis a partir d'Ovidi, una de les quals va dedicar a Faetont.

LA FI DE FAETONT

Els cavalls, tan aviat s'enfilaven fins a una alçada enorme, com s'acostaven perillosament a la superfície de la Terra. Mentrestant Faetont, horroritzat, no podia fer res per aturar aquella cursa terrible.
Segons la llegenda, aquesta catàstrofe de foc i destrucció va arrasar zones molt extenses. D'aquesta manera van explicar els antics la formació del gran desert del nord d'Àfrica. Per sort, abans que no quedés ni una espurna de vida sobre la Terra, Zeus va fulminar amb el llamp el carro i el seu tripulant; d'aquesta manera, va apartar els cavalls alats i l'esfera de foc de la superfície terrestre. D'acord amb la llegenda, hi va haver un dia sense sol fins que la situació es va normalitzar; Faetont, per la seva banda, va rebre honors fúnebres de les mimfes del riu Eridà i de les seves germanes, les Helíades.

LA IMPRUDÈNCIA D'HELIOS I FAETONT

Faetont, un dels fills d'Hèlios, havia arribat a l'adolescència sense que li hagués estat revelada la identitat del seu pare. Quan finalment ho va descobrir, el déu, que se sentia culpable per haver-lo tingut apartat d'ell durant tant de temps, li va prometre de manera imprudent que li concediria el que demanés. Inesperadament, Faetont li va demanar que li deixés conduir el carro que duia cada dia la llum del Sol a la Terra.
Hèlios va fer tots els possibles perquè el seu fill renunciés a aquesta petició, però al final va haver de complir la seva paraula. Al principi semblava que tot anava bé, però els cavalls, així que es adonar del canvi, es van desbocar i van abandonar la ruta que recorrien des de temps immemorials.

PEGÀS

De la unió amb Posidó havia nascut Equidna, un altre ésser monstruós, i en el moment de ser decapitada van nèixer Pegàs, el cavall alat, i Criasor.
La imatge de Medusa va ser utilitzada durant molt de temps com a amulet contra el mal d'ull, i en arquitectura, va servir d'element decoratiu o, fins i tot, com a protecció contra el mal. Pintors com Leonardo da Vinci o Caravaggio han retratat Medusa com una dona bella i terrible alhora, imatge de l'horror i el sofriment. Des d'autors llatins, com ara Ovidi, fins a Dant o Goethe, han tractat el tema de la Gorgona gairebé sempre com una figura del món de l'infern; ja en ple segle XX, el poeta Pieter van Eyck va representar Medusa com la víctima d'una deessa enfurida injustament.

PERSEU

Les imatges que podem observar de Medusa confirmen aquestes dues versions, tot i que en la majoria de casos apareix el cap ja separat del cos, gesta de l'heroi Perseu.
Perseu va aconseguir vèncer Medusa ajudat pels déus Atena i Hermes, que li van proporcionar els elements indispensables per aniquilar-la: unes sandàlies alades, un casc (que feia invisible qui el duia), una espasa, un escut brillant com un mirall i una mena de sarró, on podia desar el cap tallat per evitar la mirada de Medusa, amb què era capaç de petrificar fins i tot un cop morta.

GORGONA MEDUSA

Medusa era l'única mortal de les tres Gorgones, filles de divinitats marines amb les mans de bronze, ales d'or i serps en lloc de cabells. Era un ésser terrorífic que petrificava amb els ulls tot aquell que gosava mirar-la.
Altres tradicions narren que Medusa era un jove d'una cabellera preciosa que va acabar tenint un aspecte horrible per haver-se comparat amb la deessa Atena, o per haver estat seduïda per Posidó al temple d'aquesta deessa.

ANIMALS FANTÀSTICS DE LA MITOLOGIA CLÀSSICA

Moltes novel·les i contes, ja siguin fantàstics o no, es basen en l'enfrontament d'un heroi amb un ésser monstruós per salvar un personatge o, fins i tot, la humanitat.
Aquest fet es repeteix des de l'antiguitat clàssica fins als nostres dies, però, que són aquests monstres? Com han arribat fins a l'actualitat?

Cada un té un origen i una evolució diferents. Així, per exemple, les sirenes que van intentar captivar Ulisses ara alerten de perills, emergències i fins i tot, de la sortida de classe; el minotaure, aquest personatge de cos humà i cap de toro, està relacionat amb els laberints que es repeteixen en forma de jardins en moltes de les nostres ciutats; i les esfinxs són avui dia personatges que es mantenen impassibles davant les circumstàncies del seu voltant.