EL MITE FINS A L'ACTUALITAT

L'història de Dèdal i Ícar ha perdurat en molts àmbits diferents: des de construccions en forma de laberint que reben el nom de l'inventor, Dèdal, fins les lectures del mite com una advertència per als que desafien les lleis de la naturalesa, passant per les contínues referències als personatges en el món de l'aviació: no podem oblidar que Leonardo Da Vinci va intentar inventar diversos artefactes que permetessin emprendre el vol.

Des del punt de vista literari, ja a l'edat mitjana autors com ara Chaucer i Boccaccio narren l'aventura. Però el personatge que més ha seduït escriptors i artistes ha estat Ícar, ja que el seu tràgic destí ha servit d'inspiració per a pintures com ara les de Pieter Bruegel, Marc Chagall, o Picasso, i les escultures d'Antoni Canova i de Rodin.

També en la literatura més recent es tracta la figura d'Ícar, per exemple, en el drama Ícar (1927) de l'autor italià De Bosis i i L'ascens de l'F6 (1936) d'Auden i Isherwood. Fins i tot ha estat el tema central de l'assaig de Bertrand Rusell, Dèdal i Ícar: el futur de la ciència, que tracta dels perills de l'ús i l'abús de la tecnologia.

DÈDAL I ÍCAR

EL MÍTIC INVENTOR

Gràcies a les narracions d'Ovidi i Apol·lodor sabem que va existir Dèdal, un presitgiós arquitecte atenenc que era alhora inventor, escultor i constructor. A l'illa de Creta va servir a les ordres del rei Minos i va tenir el fill que ha passat a la història amb ell, Ícar.

A Creta, Dèdal va construir un artefacte a instàncies de Pasífae, esposa del rei, gràcies al qual ella va poder tenir relacions amb un bell toro, i d'aquesta unió va nèixer el Minotaure. Posteriorment va haver de dissenyar el laberint, per recloure-hi el monstre antropòfag, meitat home, meitat brau.

El rei Minos, espòs de Pasífae, va decidir castigar Dèdal, i el va tancar, juntament amb el seu fill Ícar, al laberint. Però l'inventor va buscar la manera de fugir volant: va contruir unes ales amb plomes d'ocell unides amb cera. Abans d'emprendre el vol, Dèdal va avisar Ícar que no havia de volar ni massa avall, ja que la humitat del mar impediria el vol, ni massa amunt, ja que l'escalfor del sol fondria la cera. Però Ícar, embriagat per la llibertat que li donava el fet de volar, es va acostar massa al Sol, la cera es va fondre, les ales es van desfer i va caure al mar. Dèdal va aconseguir salvar-se, i després d'enterrar el seu fill en una illa que va rebre el nom d'Icària, va viure a Sícilia fins que va morir.

LA SEGONA GUERRA PÚNICA

Durant aquest conflicte, les primeres tropes romanes van desembarcar a la península. Ho van fer a Empòrion (Empúries) des d'on van anar baixant cap a l'Ebre i van fundar, el primer any de la guerra, la ciutat de Tàrraco (Tarragona), com un important assentament a la costa. En aquella època, Roma es limitava a causar problemes als cartaginesos a la rereguarda, ja que el conflicte principal es desenvolupava en terres italianes. Però després d'algunes desfetes al sud de la península, Roma va començar a obtenir clares victòries amb un dels seus militars més competents, Publi Corneli Escipió. Cartago Nova va ser presa, i la mateixa Gades (Cadis) es va lliurar als romans el 206 aC, data que es pren com a final de la presència cartaginesa a la península, i el començament de la romanització.

ROMANS I CARTAGINESOS A HISPÀNIA

Cap a mitjan segle III aC, els cartaginesos (habitants de Cartago, una colònia fenícia fundada el 814 aC a prop de l'actual Tunis) van ampliar la seva presència a la península per obtenir una compensació per la pèrdua de territoris (Sicília) que havia comportat la seva derrota davant de Roma en l'anomenada Primera Guerra Púnica, així com per obtenir recursos per pagar els tributs que la República romana els havia imposat. Cap a l'any 226 aC, un any després de la fundació de Cartago Nova (actual Cartagena) i davant de l'expansió dels púnics a la península, roma va promoure la signatura de l'anomenada Tractat de l'Ebre, que feia d'aquest riu el límit de l'expansió cartaginesa cap al nord. Però la concòrdia entre les dues potències va durar molt poc. La presa per part del líder cartaginès Anníbal (219 aC) de la ciutat de Sagunt, que algunes fonts romanes situaven al nord de l'Ebre, va ser considerada per Roma coma casus belli i l'any següent van començar les hostilitats que van desembocar en la Segona Guerra Púnica (201-218 aC).

TRADUCCIÓ I ANÀLISI D'UN TEXT 2

Copia aquest text, analitza'l i tradueix-lo.



Pater Antonii miles ligionis Romanae est.
subj. CN atr. CC V
El pare de l'Antoni és soldat d'una legió romana.

Legiones Romanae pugnant et Imperium Romanum defendut.
subj. V cnj. CD V
Les legions romanes lluiten i defensen l'Imperi Romà.


Pater Marci in urbe medicus est et cives sanat.
subj. CN CC atr. V cnj. CD V
El pare d'en Marc és metge en una ciutat i cura els ciutadans.


In legionibus Romanis quoque medici sunt, qui milites aegros sanant.
CC adv. atr. V S CD V
A les legions romanes també hi ha metges, que curen soldats malalts.

TRADUCCIÓ I ANÀLISI D'UN TEXT

Copia aquest text, analitza'l sintàcticament i tradueix-lo.


Viri Romani varia officia habent.
........Subj...................CD..............V
Els homes romans tenen diversos oficis.

Pater Lucii et Claudiae mercator est.
Subj................CN...................Atr........V
El pare d'en Lluci i de la Clàudia és comerciant.


Mercatores viri sunt qui vendunt et emunt merces varias: oleum, farinam, vinum, garum,
.....Subj..........Atr....V........S..................V...........................................................CD
pisces, carnem, amphoras, telas, gemmas, et cetera.
..........................................CD
Els comerciants són homes que compren i venen productes varis: oli, farina, vi, garum, peix, carn, àmfores, teixits, gemmes, etc.


Claudius in officina Hispaniae garum facit;
....Subj..............C.C...............CN..........CD.........V
En Claudi fa gàrum en un negoci d'Hispània;

postea in provinciis Romanis garum vendit
....CC...........................CC........................CD..........V
Després ven el gàrum a les províncies romanes.

NOMS DE L'ANTIGA PENÍNSULA IBÈRICA

La situació geogràfica de la península Ibèrica a l'extrem occidental del Mediterrani va fer que des de temps antics fos una terra de misteri i de llegenda. Aquí tenien lloc les aventures de personatges mitològics com ara Hèrcules i es considerava que més enllà de l'estret de Gibraltar (Columnes d'Hèrcules) no hi havia terra habitable i que, per tant, era un veritable Finis Terrae, el final del món conegut. La península Ibèrica també es va anomenar Hespèria, o terra d'occident, on es creia que es trobava el mític Jardí de les Hespèrides. Cap al segle IV aC, els grecs van colonitzar la costa oriental de la península (Rhode, Empòrion, Hemeroskopèion), i van anomenar Ibèria aquest territori a causa del nom de les tribus que hi habitaven (els ibers), i esmenten un riu anomenat Iber (possiblement l'Ebre). No obstant això, el nom definitiu que es va adoptar en les fonts romanes va ser Hispània. L'origen d'aquest terme sembla que es troba en la colonització fenícia de la península (segles X o IX aC), anterior a la presència grega. Els comerciants fenicis havien establert factories a les illes Balears i en la zona meridional de la península i Gades o Gadir (Cadis) és l'enclavament que es considera més antic. I encara que no està totalment acceptat, s'ha volgut veure en el nom d'Hispània una evolució d'un topònim fenici o hebreu que significava ''terra de conills'', a causa de l'abundància d'aquest animal en aquestes terres. A més, encara en el segle I aC, el poeta romà Catul es referia a la Celtibèria (interior de la península habitada per tribus d'origen celta) com a ''cuniculosa'', és a dir, abundant en conills.

EL LLEGAT DE ROMA: EL DRET CIVIL

Un dels aspectes més importants del llegat romà a la nostra civilització és el dret. La mateixa paraula deriva del terme llatí directum, que significa ''el que és recte, just'', encara que la paraula romana més utilitzada era ius (''el que és just''), de la qual provenen els nostres termes justícia i jurídic.

A diferència d'altres pobles antics, els romans van ser conscients de l'alt grau de la civilització que representava el fet de tenir un sistema de dret civil, gràcies al qual s'establia l'Imperi de la llei. Cap ciutadà havia de quedar per sobre de la llei, i aquest principi bàsic del dret constitueix la base dels sistemes jurídics occidentals.

ELS BÀRBARS

Les tribus bàrbares que lluitaven per Roma subscrivien un tractat (foedus), i eren conegudes com a foederati, és a dir, aliades de l'Imperi romà. El fet que Estilicó, un militar d'origen bàrbar (de la tribu dels vàndals), actués com a home de confiança de Teodosi i com a tutor del seu propi fill, Honori, demostra clarament fins on havien arribat les coses en aquests període de decandència. Com a magister militum o cap de l'exèrcit (a l'Imperi romà occidental) Estilicó va tenir un paper destacat fins que una intriga política el va fer caure en desgràcia a principis del segle V.

LA FI DE L'IMPERI ROMA

L'emperador Teodosi, famós pel seu cèlebre Edicte de Tessalònica (pel qual el cristianisme es va convertir en la religió de l'Imperi), va ser que al final del segle IV va dividir l'Imperi Romà en dues parts ben diferenciades: la part occidental, que després va heretar el seu fill Honori, el govern de la qual va tenir la capital a Roma, i la part oriental, per al seu fill Arcadi, amb seu a Constantinoble.

En aquell moment, les fronteres de l'Imperi (limes) s'estaven desgastant ràpidament. Tribus bàrbares senceres eren llogades per fer front a l'embranzida d'altres pobles de més enllà del Rin i del Danubi, la pressió del qual augmentava a mesura que passaven els anys. Des de principis del s. V, l'Imperi romà ja estava sentenciat. Tradicionalment s'accepta com a data de la caiguda de l'Imperi romà, Rómul Augústul, va ser destituït oficialment.

D'altra banda, l'Imperi romà d'Orient, amb el nom d'Imperi bizantí, va perdurar gairebé mil anys més, fins a la caiguda de Constantinoble, l'any 1453, davant l'assetjament dels turcs.

DOS IMPERIS EN UN: ROMA I CONSTANTINOBLE

El sistema imperial romà va anar evolucionant fins que va constituir un sistema de monarquia absoluta que es coneix amb el nom de Dominat (de dominus, ''senyor'', en oposició al Principat).

A partir de l'època de Dioclecià, a finals del segle II, es va instituir un nou sistema de govern col·lectiu integrat per quatre persones, la tetrarquia, amb dos ''augustos'' que actuaven simultàniament en la defensa de l'Imperi, a la part occidental i oriental, ajudats per uns altres dos personatges, anomenats ''cèsars'' que, finalment els haurien de succeir per assegurar d'aquesta manera una certa estabilitat en la política. Malauradament el sistema no va arribar a funcionar, a causa dels continus enfrontaments militars dins l'Imperi entre els candidats al tron que obtenien més suport de les tropes.

L'exèrcit es va convertir en un factor polític de primer ordre que va acabar amb el somni d'estabilitat per Dioclecià.


El sistema va derivar cap a una diarquia (govern de dos emperadors) i finalment cap a la monarquia absoluta de Constantí, el fundador de la ciutat de Constantinoble (330 dC) a l'antic assentament grec de Bizanci, on va traslladar la capital de l'Imperi.

Va ser, però, l'emperador Teodosi, famós pel seu cèlebre Edicte de Tessalònica (pel qual el cristianisme es va convertir en la religió de l'imperi), qui a finals dels segle IV va dividir l'Imperi romà en dues parts ben diferenciades: la part occidental, que després va heretar el seu fill Honori, el govern de la qual va tenir la capital a Roma, i la part oriental, per al seu fill Arcadi, amb el seu a Constantinoble.

DINASTIA DELS SEVERS (193-235 dC)

No va aportar nous territoris, a excepció d'una efímera presència romana a l'Eufrates després de la derrota dels parts, l'etern enemic de Roma en aquella zona de l'Orient Mitjà, durant el regnat del fundador de la dinastia, Septimi Sever.
En aquesta època, Roma ja havia passat a la defensiva i més que pensar a conquerir nous territoris, estava preocupada per defensar les seves fronteres de les incursions bàrbares, especialment a partir del segle II de la nostra era, un clar període de crisi per a l'Imperi.

DINASTIA ANTONINA (96-192 dC)

En aquesta etapa, la Dàcia (actual Romania) va quedar incorporada a l'Imperi gràcies a les conquestes de Trajà, si bé el penúltim emperador d'aquesta dinastia, el cèlebre emperador filòsof Marc Aureli, va morir contenint l'empenta de les tribus bàrbares de més enllà del Danubi.

DINASTIA FLÀVIA (69-96 dC)

En aquest període es va sufocar una sublevació dels jueus i es va consolidar la conquesta de Britània (fins Escòcia, que era coneguda com Caledònia).