EXERCICI LLATÍ 23/2/10

ELS GÈNERES EN ACUSATIU I NOMINATIU

ELS GÈNERES

En llatí hi ha tres gèneres gramaticals per a substantius i adjectius:

- Masculí - puer Romanus.
- Femení - puella pulchra.
- Neutre - impluvium magnum.

El gènere neutre presenta la mateixa terminació en els casos nominatiu i acusatiu.

L'ACUSATIU

El cas Acusatiu expressa normalment el Complement Directe, però també pot expressar un Complement Circumstancial si va precedit de preposició. Per exemple:

- Acusatiu amb funció de Complent Directe:
Villa atrium, peristylum, culinam et cubicula habet.
La mansió té rebedor, jardí, cuina i dormitoris.

- Acusatiu amb funció de Complement Circumstancial:
Lucius per vestibulum in villam intrat.
En Lluci entra a la mansió a través del vestíbul.

TARQUINI EL SUPERB

No obstant això, Tul·li, que havia fet tant per organitzar la ciutat, va morir víctima d'un complot en què va prendre part el seu propi gendre, el qual ha passat a la història amb el nom de Tarquini el Superb, el darrer rei de Roma. Les fonts romanes asseguren que tenia un caràcter cruel i arbitrari. Va imposar un gran nombre de serveis a la població per desenvolupar el seu programa d'obres públiques i es va mantenir al poder per mitjà de la violència. Tot i això, la tradició afirma que va comprar per a la ciutat els anomenats Llibres Sibil·lins, un conjunt d'oracles profètics de la cèlebre Sibil·la de Cumes, que eren consultats en l'època de crisi i estaven custodiats al temple de Júpiter, al Capitoli.
Un episodi relacionat amb el comportament indecoròs del fill del monarca, Sext Tarquini, amb Lucrècia, una dona de caràcter virtuós, va ser l'espurna que va encendre la sublevació contra la monarquia. El monarca va haver de fugir i el títol de rei va ser abolit per sempre.

Al seu successor al tron, Servi Tul·li, gendre de Tarquini, se li reconeix el mèrit d'haver introduït la primera constitució política a Roma. Amb l'objectiu de facilitar el pagament d'impostos i el reclutament de l'exèrcit, va orgnitzar la ciutat en quatre grans barris i hi va implantar un nou model de cens basat en la fortuna i no només en el naixement. Va dividir la població en classes, organitzades en centúries de iuniores (de 17 a 46 anys) i seniores (de 46 a 60 anys), fins a un total de 193. A aquest monarca també se li atribueix la construcció d'un mur que envolta la ciutat: les muralles servianes.

ELS SET REIS DE ROMA

El seu successor al tron, Tul·lus Hostili, va tenir un caràcter molt més bel·licós, ja que va començar una guerra contra Alba que va acabar amb la destrucció de la ciutat. La cèlebre llegenda dels tres germans Horacis i els tres Curiacis, que es van enfrontar en defensa de totes dues ciutats, se situa durant el regnat d'aquest monarca. El tercer rei romà va ser Anc Marci. Segons la tradició, aquesta figura està associada amb l'expansió del territori de la ciutat i amb la construcció del primer pont sobre el riu Tíber, el pons Sublicius.
El govern dels tres reis següents (i últims) es va estendre al llarg d'un segle, com el dels seus antecessors. Luci Tarquini Prisc ha passat a la història de Roma per haver introduït la civilització etrusca a la ciutat, i també per haver impulsat grans obres públiques, com la Cloaca Maxima, o el temple de Júpiter al Capitoli; malgrat això, la tradició el retrata com un monarca por proper al poble i de caràcter autoritari.

SET TURONS, SET REIS

Segons la tradició romana, després de la mort de Ròmul, es van succeir a la ciutat sis reis llegendaris al llarg de dos segles, fins al 509 aC. De la mateixa manera que van ser set els turons de la Roma primitiva, set van ser també (si hi comptem Ròmul) els reis de la ciutat. Entre els tres primers van regnar gairebé cent anys. El primer, el gendre de Tit Taci (el rei sabí), anomenat Numa Pompili, una mena de rei sacerdot, és recordat per haver introduït a Roma la religió i el culte als déus, la institució de les vestals, el temple de Janus, la divisió de l'any en dotze mesos i la distinció entre els dies fastos (propicis per desenvolupar activitats judicials i de qualsevol tipus) i nefastos (que segons la religió no eren propicis per fer aquestes activitats).

L'INTERREGNUM

Com que la monarquia a Roma no era una institució herditària, es va haver d'establir un procediment per assegurar la successió pacífica al tron de la ciutat. Quan moria el rei, s'obria el període anomenat interregnum; durant aquest espai de temps, el Senat s'encarregava d'escollir un dels seus membres com a interrex, la funció principal del qual era designar el nou monarca en el termini de cinc dies. En el cas que no es designés cap persona, el càrrec d'interrex passava a un altre senador durant cinc dies més, i així successivament fins que s'aconseguia l'objectiu fixat. Encara que el poble reunit en assemblea havia de donar el vistiplau al candidat nomenat, aquest no podia accedir al tron si no l'aprovava el Senat. A més, els auspicis que es practiquessin sobre la persona designada havien de er favorables ja que això demostrava la bona disposició dels déus cap al nou monarca. Finalment, cal dir que el nou rei no passava a ocupar el tron directament sinó que havia de complir un requisit legal: els comicis curiats (el poble en assemblea una altra vegada) havien de dotar-lo d'autoritat legal conferint-li l'imperium, el poder que el capacitava per aplicar la llei i dirigir les tropes, per mitjà de l'anomenada lex curiata de imperio.

COMENTARI SOBRE EL QUADRE

El jurament dels horacis on Prezi

EL DARRER TREBALL D'HÈRCULES

Les referències al jardí de les Hespèrides en els documents antics acostumen a estar relacionades amb el setè treball que el rei de Micenes Euristeu va imposar a Hèrcules (Heracles per als seus grecs), durant els dotze anys que el va tenir al seu servei. Aquesta feina consistia a robar les pomes d'or del jardí.
Segons la versió més acceptada, Hèrcules va demanar al gegant Atles, a qui la llegenda feia pare de les Hespèrides, que robés les pomes per a ell. Atles sostenia, amb tota la força que tenia, la volta del cel, i Hèrcules es va oferir a substituir-lo per pagar-li l'encàrrec. L'Atles hi va accedir i va aconseguir les pomes sense dificultat, però després va pensar que li convenia dur ell mateix les pomes a Euristeu, mentre l'heroi es quedava carregant el cel.
No obstant això, Hèrcules va ser prou hàbil i el va enganyar dient-li que aguantés un moment tot aquell pes, mentre ell es posava un coixí sobre les espatlles per suportar més bé la càrrega. Quan Atles ho va fer, Hèrcules va agafar les pomes i se'n va anar a l'instant.
Segons una altra llegenda, l'heroi va matar Ladó, una serp gegant o drac de cent caps que vigilava el jardí, i va collir ell mateix aquells fruits daurats. Finalment, les pomes va tornar al lloc d'origen, ja que Hèrcules, en dur-les a Euristeu i després d'haver comprovat que aquest no hi tenia gaire interès, les va donar a Atena perquè les retornés al jardí d'on les havien agafat.

LLEGENDES SOBRE HERCULES

EL JARDI DE LES HESPÈRIDES

L'occident d'Europa va estar relacionat en la imaginació clàssica amb nombrosos personatges i llocs mítics, com el jardí de les Hespèrides, una arbreda esplèndida on creixien uns arbres que donaven com fruit unes pomes daurades que feien immortal que en menjava.
Aquest jardí extraordinari procedia de les pomes que Gea, la deessa de la terra, havia regalat a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus, i estava vigilat constantment per les nimfes Egle, Erítia i Hespera. Les nimfs eren conegudes per Hespèrides o ''nimfes de l'ocàs'', perquè la tradició les situava en el límit e la Mediterrània occidental, és a dir, a la península Ibèrica (coneguda com Hepèria, nom amb què també s'havia conegut Itàlia) i al nord d'Àfrica, juntament amb el sistema muntanyós de l'Atles; alguns autors les han emplaçat fins i tot en un arxipielag situat ''a l'altra banda de l'Oceà'', en el que s'ha volgut veure com una referència directa a les illes Canàries. En qualsevol cas, era terra meravellosa amb unes fonts d'on brollava ambrosia, l'aliment dels déus, i on la felicitat regnava eternament.

TEXT TRADUCCIÓ 5/2/10

Villae Romane magnae sunt et in campo sunt.
........Subj...........Atr.........V.conj.........C.C......V.

Les mansions romanes són grans i estan al camp.

Familia Claudiae in magna villa habitat. In oppido villae non sunt;
Subj.........C.N...........C.C.............V...........C.C......Subj..Adv...V.

La família de la Clàudia viu en una gran mansió. A la ciutat no hi ha mansions.

oppidum domos et insulas habet. Domus et villa magnae sunt,
Subj.................C.D..............V.............Subj...........Atr.......V

La ciutat té pisos i blocs. Els pisos i les mansions són grans.

sed insulae parvae. Pater Claudiae magnam villam cum multis cubiculis
conj..Subj......Atr......Subj......C.N.............C.D......................C.C

Però els blocs són petits. El pare de la Clàudia té una mansió amb moltes

habet. Villa vestibulum, atrium, tablinum, triclinium,
...V......Subj.........................C.D

habitacions. La mansió té vestíbul, pati, estudi,

peristylum, culinam et cubicula habet.
.....................C.D.......................V.

menjador, jardí, cuina i dormitoris.

Lucius per vestibulum in villam intrat et Claudiam Marciamque in atrio videt.
..Subj.........C.C..............C.C.......V...conj..............C.D..........conj...C.C.......V.

En Lluci entra a través del vestíbul i veu al pati la Clàudia i la Màrcia

ANÀLISI DEL QUADRE

O. FITXA TÈCNICA

· Títol: El Jurament dels Horacis

· Autor: Jacques-Louis David

· Datació: 1784

· Material i tècnica: oli sobre el llenç

· Suport: llenç

· Mides: 330 x 425 cm

· Lloc on es troba actualment: Museu Del Louvre, París



1. DADES GENERALS DE L'OBRA





Aquest quadre es diu "El Jurament dels Horacis",va ser pintat per Jacques-Louis David l'any 1784.El pintor francès va utilitzar oli sobre llenç,la pinçellada és llisa i impossible d'apreciar la seva empremta, grans qualitats tèxtils i sensació sanguínea als cossos,es capta per igual la calidesa dels homes que la fredor del metall a les espases.Les seves mides són 330 per 425 cm. Actualment el quadre es troba al museu de Louvre, a París.

Aquest pintor va néixer el 30 d'agost de 1748 a París, França i va morir el 29 de decembre l'any 1825 a Bruseles, Bélgica. David va ser un actiu participant de la Revolució Francesa,així com amic de Maximilien de Robespierre, més tard es va alinear amb el nou régim polític de Napoleó Bonaparte, va ser en aquesta época quan va desenvolupar el seu "Estil Imperi", molt notable per el seu ús de colors càlids a l'estil venecià.


El gènere d'aquest quadre és el neoclassisisme. En ell apareixen representats els Horacis jurant al seu pare, disposats a sacrificar-se per la repùblica mentres que a l'altra banda apareixen les dones plorant per la pena. El seu estat de conservació és molt bo.


2.1 ANÀLISI FORMAL I ESTILÍSTICA





LA COMPOSICIÓ

El grup de figures femenines que hi ha amb els caps agrupats formen una piràmide, les linees utilitzades per als homes són rectes, el fons del quadre està dividit per tres arcs que serveixen de marc per a cadascun dels personatges. La perspectiva es centra a les mans de la figura central del pare que fa l'acció principal, que és el sosteniment de les espases. El punt de fuga o punt central de la composició és la mà del pare, que sosté les tres espases. Les mirades dels tres germans i la del pare s'uneixen formant un quadrat que els aïlla, el estudi de les diagonals del quadre porten al centre d'interés que David vol destacar: les espases en alt.

Totes les linees convergeixen en el punt central, que són les tres espases.
L'home que porta les espases està situat al centre, els tres soldats estàn situats a l'esquerra, hi ha dues dones sentades a la part dreta del quadre i també hi ha una dona i dos nens al fons de la part dreta. L'espectador es situa davant l'esdeveniment.
Els colors que hi predominen són freds i racionals,la qualitat gèlida del quadre pretén demostrar racionabilitat.
La llum incideix a una part que no està representada al quadre, més o menys per la part del sudoest del lloc dels fets. Estàn les ombres dels tres germans, del pare, d'una de les columnes situada al fons que forma un dels arcs romans i d'una part de l'estructura de l'edifici que no esta dibuixada al quadre.

2.2 ANÀLISI FORMAL I ESTILÍSTICA

ELS PERSONATGES I EL PAISATGE

L'home del mig no mostra cap emoció aparent, fa un gest amb la mà dreta com per indicar que agafin les armes, la seva actitud obliga als seus fills al compliment amb la pàtria, porta una capa vermella (que representa el color vermell de la sang dels seus fills morts i de la seva filla assassinada) ,un vestit de color fosc i unes sandalies.
Els tres soldats tenen una expressió seria, fan un gest amb la mà que representa el salut romà amb els braços estesos i el palmell cap abaix, la seva actitud és positiva per tal d'ajudar a la seva pàtria. Els antics soldats romans porten un casc, una capa blanca, una samarreta vermella amb un escut i una falda d'un tó fosc, amb sandalies, un d'ells porta una llança.
Les dones de la dreta tenen una expressió dessolada i trista, una d'elles porta una toga blanca i té la mà a la cadira mentres que recolza el cap en aquesta. L'altra porta un vestit fosc amb una mena de foulard marró i té els cabells recogits, envoltats en una tela blanca. Està recolzada a la cadira, de costat i té els ulls tancats com l'altra dona, i les dues estan descalces. Ambdues tenen una actitud passiva, ja que no poden fer res per detenir aquest tràgic fet.
Dels personatges del fons, l'expressio no es pot divisar, la dona intenta tapar-li els ulls al nen, però ell no vol, mentres que l'altra criatura s'aferra a la dona i no mira, l'actitud de la dona és protectora, la del nen és de rebelia i la nena és de fragilitat, la dona porta alguna roba de color negre, el nen porta una camisa de màniga llarga blanca, i la nena una samarreta de tirants blanca.
El paisatge que és representat és dintre d'alguna estança on hi predomina l'arquitectura.

L'ESTIL

Es pot reconèixer l'estil neoclàssic a la pintura per la seva composició lògica i clara, amb poques figures i en posició similar a la de les estàtues antigues, sense gaire decoració, que representa una de les característiques del neoclassisisme, no com el barroc, als quals els revolucionaris rebutjaven. És un quadre pur i racional. És de tipus militant i revela un missatge polític.

3. ANÀLISI SIGNIFICATIVA

La escena descriu el moment en el que els germans Horacis expressen la seva lleialtat i solidaritat amb Roma abans de la batalla amb els Curiacis, i amb el pare oferint-lis les espases mentres que les dones ploren despavoridament. Anaven a lluitar contra els Curiacis, germans provinents d'Alba Longa, amb l'objectiu de guanyar el territori disputat. Només un dels Horacis va sobreviure, i Camila, la germana, estaba enamorada en secret amb un dels Curiacis, i quan el seu germà es va adonar que ella plorava per el seu enamorat mort i no per els seus germans, la va matar, i aquest va ser condemnat a mort per l'assassinat de la seva propia germana per el senat, però el seu pare, es va posar a implorar que no el matessin, ja que ell havia donat tota la seva sang per lluitar en nom de la patria, i ell era l'ùnic fill que li quedava viu.
El personatge del mitg és el pare Horaci,els tres soldats que estan a l'esquerra són els germans Horacis la dona que està a la dreta,vestida de blanc és Camila Horaci,germana dels Horacis i prometida d'un dels Curiacis,la que esta vestida de marró és Sabina Curiaci, casada amb un dels Horacis. Els nois i la dona que es troben al fons són fills de Sabina i dida.
El rei li va demanar l'obra a aquest pintor destacat i amb tan bona fama, pensant que faria un bon treball sobre el que ell li habia demanat, amb l'intenció de que fos una alegoría sobre la lleialtat a l'estat i al monarca veient que s'aproximava la Revolució Francesa. Aquest quadre es va convertir en una de les imatges representatives de l'epoca, però després esa va tornar contra el monarca, ja que el quadre representaba la lleialtat a la pàtria per damunt del rei, i donava a entendre que podien matar al rei si la situació ho necessitaba.

ACTIVITATS 2/2/2010

RESPON LES PREGUNTES

1) Quins problemes nacionals quedaven pendents a l’Imperi Austríac i a l’Imperi Turc?

Dintre d'aquests dos imperis i habien moltes nacions que lluitaven totes juntes per la pròpia independència.Les reformes liberals de tots els imperis havien estat nul·les, si més no, molt limitades i com a conseqüència les aspiracions d'emancipació continuaven pugnant per reformar el sistema polític i molts d'aquests imperis lluitaven per aconseguir-la per tots els mitjans possibles.En l'actualitat,aquests dos imperis ja no existeixen i en el seu lloc hi ha múltiples estats que van sorgir a partir de la seva dissolució.

2) Explica quins eren els objectius de la lluita política a l’Europa Occidental.

La lluita politica tenia como objectiu el dret al sufragi universal i l'ampliació de les llibertats individuals i col·lectives i el reconeixement del dret social ( educació,salut,feina... )
I també volien l'igualtat entre els grups socials, ja que en el tercer estat hi van haver canvis i la burgesia no va voler saber res, i es van separar.

EXERCICI 2/1/010

TEXT 3

INVOCAR LES MUSES

També es creia que tant filòsofs com poetes s'inspiraven en les mateixes muses, a les quals invocaven a l'inici de les seves obres. Trobem exemples notables d'aquestes invocacions (invocatio) des dels orìgens de la literatura grega: el poeta Homer, en l'inici de les seves cèlebres obres llíada i Odissea, demana a les muses que cantin la còlera d'Aquil·les o les aventures d'Odisseu. De la mateixa manera, el gran poeta llatí Virgili, en els primers versos de l'Eneida, sol·licita a les muses que narrin les causes dels sofriments de l'heroi que dóna nom al poeta.
Posteriorment, les referències a les muses i al mont Parnàs es van convertir en un recurs molt habitual per als escriptors i els poetes de tots els temps. Per exemple, Dant, en la Divina Comèdia; William Shakspear, en el pròleg de la tragèdia Enric V; Jhon Milton, en El Paradís perdut; Luis de Gòngora, en la Fàbula de Polifemo y Galatea, i també en la novel·la catalana anònima de Curial e Güelfa.

TEXT 2

EL NOM DE LES MUSES Cada musa simbolitzava una de les arts o un dels plaers humans, com indica el significa dels seus noms: - Clio, ''la que proporciona la fama'', és la musa de la història. - Euterpe, ''la que proporciona una gran delectació'' és la musa de la música. - Talia, ''la que floreix'', és la musa de la comèdia. - Melpomene, '' la que canta'', és la musa de la tragèdia. - Terpsícore, ''la que delecta amb el ball'', és la musa de la dansa. - Erato, ''l'amorosa'', és la musa de la poesia lírica. - Polímnia, ''la de molts himnes'', és la musa dels cants sagrats i, segons altres versions, la de la geometria.
- Urània, ''la celestial'', és la musa de l'astronomia.
- Cal·líope, ''la de la veu bella'', és la musa de la poesia èpica.


No es dedicaven tan sols a endolcir la vida dels déus, sinó que, com explica el poeta Hesíode, també ajudaven els reis mortals amb els seus consells prudents, especialment Cal·líope.

TEXT 1/2/010

LES NOUS MUSES

Segons la tradició grega més antiga, les muses eren nou divinitats que alegraven amb els seus càntics els déus olímpics, a les residències celestials. La mare era la titànide Mnemòsine, la personificació de la memòria, filla d'Urà i Gea amb qui Zeus es va unir durant nou nits consecutives a l'Olimp. Segons altres tradicions, les muses habitaven a l'Helicó o al Parnàs, sota la tutela del déu Apol·lo, que per aquesta funció era conegut amb el sobrenom de Musageta.